02 de Julio 2019

L’única sortida és una Barcelona combativa, en lluita pels drets dels treballadors i les treballadores

Més enllà de les preferències, d’escollir el “mal menor” davant d’una opció o d’una altra; més enllà d’entendre o no si es tindrà marge per aplicar o no programes si es pacta amb aquest o amb aquell (els i les comunistes) des del PCPC entenem que hem d’analitzar la realitat que ens envolta des de la dialèctica (i, per tant) del posicionament de classe.

Sí, a l’hora d’analitzar i considerar els darrers esdeveniments produïts al voltant del nomenament d’Ada Colau (Barcelona en Comú, BeC) com a alcaldessa, amb el suport del PSC i del conglomerat de Valls (Ciutadans), hem de ser conscients i analítics, per tal de no caure en un debat estèril per a la classe obrera. Els treballadors i les treballadores a Barcelona, barcelonins (ni catalans) no podem permetre’ns (ni a Catalunya) caure en un debat de confrontació en clau nacional allunyat de la posició de classe. Els i les comunistes hem de defensar, en tot moment, la posició dels interessos de la classe obrera i analitzar la realitat des del nostre punt de vista per tal de desmuntar la parafernàlia burgesa i petitburgesa que es dóna en aquest context actual i que ens podria provocar, com ja ho està fent en cercles de l’autoanomenada “esquerra”, inclús “comunista”, caure en contradiccions greus que ens poden fer retrocedir en anys i anys en posicions ideològiques als treballadors i treballadores.

Davant l’enfrontament entre ERC i JuntsXCat d’una banda, i de PSC, C’S, PP per l’altra, on els blocs enquistats ens presentaven una batalla “antinacionalista” essencialment i on ambdós blocs representen amb diferències i matisos dos projectes burgesos confrontats, Ada Colau ha decidit alinear-se amb el PSC i rebre el suport de Valls. Ha decidit escollir ser Alcaldessa amb dos partits representants de la burgesia de l’IBEX-35, defensors dels valors de la Transició, de la Constitució monàrquica i burgesa, de l’oligarquia europeista i otanista, enfront dels aspirants de crear un Estat català inserit a la UE, l’OTAN, l’FMI, i amb uns valors neoliberals. El mateix Maragall, que al seu dia va ser Conseller d’Educació de la Generalitat amb el Tripartit, va aprovar inclús, concerts educatius amb escoles de l’OPUS i retallades draconianes a l’educació, afectant, sobretot, l’educació superior.

Fins aquí l’anàlisi superficial, de la cúspide; un debat que ve de dalt a baix.

Els i les comunistes del PCPC ens preguntem: com és possible que PSC i el sector polític de Valls i l’oligarquia ultraeuropeista que ell representa, acceptin, tolerin i inclús animin a Colau a ser alcaldessa? Què vol dir això? Com és possible, si el programa de BeC és tan profitós, tan positiu per la ciutadania, per la gent, que el PSC de les Reformes Laborals una rere l’altra, un partit dirigit per empresaris al servei dels empresaris, autor de les retallades més brutals de drets i llibertats que ha patit mai a la seva història la classe obrera catalana i espanyola, el PSC del liberalisme polític i econòmic, pugui pactar amb els “antisistema” de Colau?

I és més: com s’entén que Valls “regali” els seus vots a Colau? Com és possible que això sigui així, més enllà de la seva “fòbia anti independentista”?

El mateix, però en un context un xic diferent podríem dir de l’oferiment d’ERC. Un partit liberal en l’econòmic amb un projecte profundament reaccionari per Catalunya.

No només ho podem explicar en “política de blocs”, com ens informen els esbiaixats mitjans de comunicació de la burgesia al servei d’un bloc i l’altre, ni per un ego superlatiu d’unes oportunistes polítiques com Colau i el seu equip que volen agafar-se a la cadira com sigui. No és només això, vol dir molt més, vol dir que el programa reformista de Colau és totalment assimilable pel sistema i el sistema és capaç, per tant, d’administrar-lo i acceptar-li certes engrunes perquè no el confronta. BeC és part del sistema.

Com si no expliquem, anant encara més enllà, que BeC sigui incapaç de rebatre arguments d’uns i altres, d’egipcis i fariseus, per tal de desplegar una ofensiva, i proposar públicament un programa de 40 o 50 punts urgents per defensar els drets socials, econòmics, laborals dels treballadors i les treballadores a Barcelona barcelonins, i qui ho accepti serà benvingut? Com és possible que no hi hagi la més mínima ofensiva del postmodern i reformista consorci BeC on es planti cara a les ofensives rebudes, i s’organitzi un pacte d’aquesta forma? I en cas de no acceptar-ho, el més digne seria presentar candidatura en solitari i, tant si es guanya com si no es guanya, acumular forces des de l’exterior de la institució per defensar una Barcelona al servei dels treballadors i les treballadores.

Evidentment que BeC mai farà això, mai treballarà en aquest sentit, perquè BeC no representa als treballadors i les treballadores de Barcelona. Mai ho ha fet, els ha representat, ja que ni els anomena ni s’hi dirigeix a ells, ni tan sols els en reconeix les seves necessitats, drets i demandes. BeC porta un programa absolutament assimilable pel sistema: de fet, quan va guanyar “per sorpresa” les eleccions del 2015, cap grup va intentar arrabassar-li l’alcaldia, tot i que van guanyar per 10.000 vots a Convergència. Un primer símptoma en clau electoral que ja s’ha confirmat del tot.

BeC ha realitzat polítiques municipals on no ha abordat ni un sol tema en benefici dels treballadors i les treballadores de Barcelona barcelonins (ni un!). Posarem uns quants exemples il·lustratius, per no allargar massa el text, de conflictes on aplicant polítiques socialdemòcrates clàssiques es podrien haver resolt favorablement als nostres interessos de classe:

No ha netejat TMB ni l’AMB. De fet, els conflictes amb els treballadors i les treballadores dels transports públics continuen un rere l’altre. I recordem que en aquests conflictes, l’Alcaldia de Barcelona és la Patronal del sector. Ni tan sols ha abaixat el preu del transport. Tampoc mai s’ha atrevit ni a augmentar els sous dels treballadors i les treballadores ni a abaixar els dels 660 directius de TMB que cobren salaris estratosfèrics.

També té en peu de guerra als treballadors i les treballadores de Parcs i Jardins, on les externalitzacions, subcontractacions, privatitzacions i males condicions laborals del sector públic són una constant. Així mateix, els conflictes amb els treballadors i les treballadores de les empreses municipals, com SIRESA i ECOPARC, continuen. 

Els desnonaments no s’han aturat a Barcelona. Cosa previsible. Sí que ha ajudat, en canvi, a potenciar-los la poca dedicació a potenciar els moviments socials que els aturen a peu de carrer. Colau va enganyar el poble barceloní en entrar a l’Ajuntament (“aturarem els desnonaments des de demà”)…i els ha continuat enganyant, comprant pisos a preus de mercat des de l’Ajuntament als mateixos bancs que desnonen… per tornar a ficar els mateixos desnonats a viure-hi.

BeC ha malvenut l’assistència social a grups camuflats d’ONG’s, grups vinculats a l’església cristiana disfressats de solidaritat: Hàbitat 3, un compendi privat on hi ha diferents empreses del Tercer Sector, gestiona els pisos, albergs i hostals (públics i privats, compte!) on col·loquen les famílies obreres desnonades en situació d’extrema pobresa, fent negoci per tant amb la necessitat. Hàbitat 3 és una immensa immobiliària-gestoria que es lucra de la misèria social. Si tenim un Consorci de l’Habitatge a Barcelona, amb Ajuntament i Generalitat, per què necessitem externalitzar (privatitzar) el servei d’Habitatge a una empresa camuflada d’ONG?

BeC segueix privatitzant la gestió d’espais públics i serveis bàsics: la direcció, cafeteries, tallers i activitats dirigides de centres cívics, centres esportius, museus municipals i casals es deriva a empreses com Entorn, Lúdic3, Pere Tarrès…i la gestió de molts menjadors de Barcelona, la porten empreses multinacionals com ACS, propietat de Florentino Pérez, on malgrat la precarietat tant del servei com dels treballadors i les treballadores que l’atenen, BeC ha fet oïdes sordes a resoldre-ho. Un cas similar és el de la teleassistència (atorgada la concessió a Tustall Televida, una empresa anglesa amb seu a Madrid) o el SAD (Servei d’atenció domiciliària) a la gent gran i a persones en situació de dependència, on els treballadors i les treballadores són sistemàticament subcontractats i tenen una gran precarietat laboral. Així mateix, els treballadors i les treballadores socials municipals a peu de carrer pateixen una precarietat extrema sota contractes amb contractats per falses cooperatives, així com tot l’entramat de Fundacions, associacions i ONG’s que ofereixen serveis a les persones més vulnerables que haurien de ser públics i no externalitzats per l’Ajuntament, denunciada una i una altra vegada per ells mateixos.

Així mateix, Colau no ha desplegat un pla concret d’escoles bressol 100% públiques, ni ha garantit uns preus assequibles a l’usuari, ni revertit les subcontractacions, ni molt menys garantint uns salaris dignes per les treballadores i els treballadors d’aquest sector, que segueixen en lluita, sobretot les del sector privat. Tampoc s’ha reobert l’escola nocturna.

I només ens estem referint a una petita mostra a tall d’exemple, que demostra l’objectivitat del nostre posicionament. Estem parlant de petites realitats que es podrien desenvolupar i fer. No toquem elements estructurals del sistema capitalista aquí: estem parlant d’un paquet de reformes urgents per tal de millorar les condicions de vida dels treballadors i les treballadores que es podrien haver fet i no s’han ni volgut fer ni probablement s’han plantejat mai. Sí que, en canvi, s’ha volgut potenciar els interessos d’una petita burgesia addicta al programa de BeC camuflada de cooperativisme, oenegisme i assistencialisme: empreses que estan darrere BeC, com l’Observatori DESC, Hàbitat 3, Càritas, Fundació Pere Tarrés, etc, etc. 

Com si no es pot explicar la concessió de desenes i desenes de contractes per gestionar sectors tan importants com l’ajuda a l’habitatge, el treball social de camp, la gestió d’equipaments municipals, les activitats dirigides als centres cívics, la mateixa substitució de personal directiu i administratiu dels mateixos centres per personal subcontractat, les concessions d’empreses de menjadors, càterings, bars i restaurants en espais públics…? Com es pot explicar si no és perquè BeC defensa un model petit burgès, on els grans beneficiats són els negocis d’aquests sectors?

Com si no s’explica que al programa de BeC es vulgui potenciar el cooperativisme, l’assistència social als menys afavorits, l’emprenedoria, la iniciativa privada que ara no té veu ni espai, segons ells?

Si parléssim de les seves contradiccions en el tema estructural, podem posar uns quants exemples que demostren la covardia (més aviat posicionament favorable a l’statu quo) de l’Ajuntament de Barcelona. El 14 d’abril de 2016, dia de la República, BeC va intentar prohibir als col·lectius republicans que feien un acte a Sant Jaume que despleguessin pancartes amb banderes republicanes.

El mateix dia, a l’acte final en memòria dels republicans, organitzat per l’Ajuntament, en comptes de sonar l’Himne de Riego van fer sonar la Marsellesa, himne de la República…Francesa.

L’Ajuntament ha portat i donat suport als dissidents polítics de Nicaragua, Veneçuela, Síria, Líbia i Ucraïna. BeC s’ha negat a firmar un manifest anti-OTAN, cap dels seus grups ho va fer, i ha boicotejat totes les activitats contràries a l’imperialisme.

BeC no està contra l’OTAN.

BeC no està contra la UE. Al revés, és el seu projecte.

BeC no està contra la monarquia.

BeC…no pot estar, llavors contra el capitalisme, ni molt menys en favor de la classe obrera i els sectors populars.

El PCPC fem una crida a la classe obrera i als sectors populars a organitzar-se entorn un programa d’alliberament de la classe fet per la classe i amb la classe; fem una crida a organitzar-nos i no caure en l’astracanada actual, que només ens pot portar misèria i un enfrontament estèril.

El PCPC crida a la lluita als moviments populars i al moviment obrer per construir estructures realment útils i que lluitin contra el sistema de soca-rel.

El PCPC crida al Front Obrer i Popular al Socialisme en defensa dels interessos de la classe treballadora.

CONSTRUÏM L’ALTERNATIVA OBRERA I POPULAR! ORGANITZA’T I LLUITA!

Comitè Executiu del PCPC, 26/06/2019