12 de Octubre 2020

[País Valencià] El PCPE i el PCOE davant la tornada a classe al País Valencià i la incapacitat del “Govern del Botànic”

 

Durant l'última etapa del passat curs acadèmic vam veure com, després de la suspensió de les classes presencials, tots els nivells educatius van mostrar greus deficiències en el desenvolupament de l'ensenyament. Els mitjans telemàtics que tant va publicitar la Generalitat no van funcionar i el personal docent va haver d'improvisar per a desenvolupar aquest tipus de tasques, demostrant el govern valencià una total ignorància, si no un absolut desinterés, sobre la situació de les llars de la classe obrera.

 

 

El passat 4 de maig, Manuel Castells, Ministre d'Universitats, afirmava que “la bretxa digital és un mite” i que el 91,4% de les llars espanyoles disposaven d'un ordinador. Ràpidament, la informació del mateix INE deixava en ridícul a Manuel Castells ja que, segons dades de 2019, tan sols el 80,9% de les llars compta amb alguna mena d'ordinador. Tenint en compte que aquest percentatge comptabilitza les tauletes i un altre tipus d'ordinadors que, si bé poden accedir a Internet i tenen funcionalitats compatibles amb les tasques de la docència, no compten amb les múltiples funcionalitats que tan sols són compatibles amb ordinadors portàtils o de sobretaula, per no parlar dels ordinadors obsolets “incompatibles” amb el seguiment i realització d'algunes tasques.

 

 

La tan esbombada autonomia dels centres i de les universitats es va mostrar llavors com és: que cadascun/a faça el que puga amb el que té, perquè no li donarem més que engrunes i així ha seguit des de llavors. De nou véiem com els gestors de les universitats públiques es convertien en pollastres sense cap a l'hora de prendre mesures, deixant a cada professor/a “a la seua lliure consideració” però imposant de facto, de manera atropellada i ignorant a la representació sindical, una docència i avaluació online improvisades, de dubtosa eficàcia docent i que situava tant a professors/es com a estudiants en la més absoluta inseguretat jurídica.

 

 

Després d'un final de curs ple de decisions més que deficients i amb un suport nul, l'inici del nou curs 2020-2021 ens deixa un panorama més lamentable encara. A un mes de començar el curs, la majoria de comunitats autònomes i llars desconeixien quines mesures s'implantarien, si es desdoblegarien les classes i cursos saturats, si es reforçarien les plantilles docents, de neteja, de menjador, quines infraestructures s'utilitzarien...

 

 

Hui dia, ja iniciat el curs, la llei establida per la Generalitat Valenciana ha sigut la del “salve's qui puga”. Si bé teòricament s'han establit mesures com la reducció del nombre d'alumnes/as per classe, els grups “bambolla”, l'obligació d'una distància interpersonal mínima, mesures d'higiene extra o les entrades, eixides i esbarjos “escalonats”, tot això ho han hagut de decidir docents especialistes en matemàtiques, física, educació física, anglés o llengua … sense cap mena de capacitació referent a tractaments ni gestions sanitàries: és necessari i urgent la incorporació de personal sanitari pertanyent a la Conselleria de Sanitat que ajude i coordine tot el procés.

 

 

La pregunta és, com les pretenen implementar? Amb instituts saturats amb fins a 30 alumnes per aula perquè no existeixen infraestructures per a més, amb docents que setmana a setmana superen de llarg les seues hores laborals establides amb treball extra no remunerat, amb uns nivells de sobreexplotació i precarietat incompatibles amb la conciliació familiar i laboral que tan sols aconsegueixen dificultar a les famílies les entrades i eixides dels seus fills i un llarg etcètera de problemes dels quals l'educació pública ja “gaudia” molt abans que la COVID-19 entrara en escena, com es pensa assumir les noves mesures? La resposta és clara, recaurà sobre els centres, el professorat i els pares i mares, mentre la Generalitat es llava les mans responsabilitzant a les famílies de l'estat de salut de les seues filles i fills.

 

 

La principal mesura, la baixada de la ràtio per aula fins a 23 alumnes per a infantil i primària i 25 alumnes per a secundària, deixa patent la manera en la qual la Generalitat Valenciana insulta la intel·ligència de la comunitat educativa. En primer lloc perquè només descarrega la ràtio 2 alumnes per aula en primària i 5 en secundària en els centres saturats (segons les dades de 2019 la ràtio mitjana en primària i infantil era de 20,6 alumnes i en secundària de 24,9). Però és que a més estem veient com la majoria d'instituts de secundària s'han vist obligats a impartir la meitat de les classes (amb assistència en dies alterns), reduint dràsticament la instrucció de l'alumnat que no el pot pagar fora de la institució pública: una altra tireta benintencionada per a un sistema que es dessagna. Això mostra com, els qui de nou pagaran els plats trencats d'aquesta gestió seran els col·legis i instituts més saturats i amb menors recursos, aquells on es matriculen els/les fills/es de la classe treballadora, que no compleixen les ràtios i que es veuen obligats a utilitzar la semipresencialitat per torns rotatoris a casa i en el centre a fi de suplir la falta de recursos humans i materials. Els instituts de secundària, que llarg temps arrere es van transformar en centres d'abandó escolar on rebutjar als fills i filles del proletariat més precari, veuran multiplicats els seus problemes per a abordar i evitar el “fracàs escolar”, igual que per a atendre a aquells/es alumnes amb necessitats educatives especials, és a dir, aquells/es que el capitalisme considera “no rendibles”, l'atenció dels quals recau quasi en exclusiva sobre l'ensenyament públic.

 

 

Les universitats valencianes, per part seua, han aplicat mesures arbitràries i clarament insuficients marcades per la imposició d'una política de “cost 0” que impedeix la necessària contractació de nou professorat i personal tècnic, el reforç dels raquítics Serveis de Prevenció o el dels imprescindibles serveis de neteja. La impossibilitat pressupostària per a desdoblegar grups de teoria i/o pràctiques limita les mesures a les recomanacions genèriques d'ús de la màscara en tot moment o manteniment d’1,5 m de distància interpersonal excepte per als laboratoris de pràctiques, autèntics generadors de contactes estrets. Contradictòriament, la presencialitat és obligatòria en la majoria de casos, això sí, en funció dels aforaments de les aules, imposant a professors/es i estudiants un absurd sistema que anomenen “dual” en què part de l'alumnat (si realment acudeix) atendrà la classe a l'aula mentre la resta ha de seguir la retransmissió de la mateixa en directe.

 

 

Amb encara menys ajudes, però amb les mateixes taxes i exigències per a l'alumnat, aquesta situació, sumada a l'atur i la precarietat galopants desencadenats per un capitalisme en crisi estructural aguditzada per la pandèmia de COVID-19, fa que molts fills i filles de la classe treballadora hagen hagut d'abandonar la seua formació universitària per no poder fer front als pagaments de les matrícules, taxes o despeses relacionades.

 

 

Totes aquestes mesures reflecteixen la ineficiència dels gestors polítics del capitalisme per a atendre les necessitats de la immensa majoria social, la seua total despreocupació per la situació del proletariat i el fallit model educatiu del capital. El sistema educatiu capitalista és tan sols una altra eina de la burgesia a fi d'inocular al proletariat amb la seua ideologia, de rebutjar i jerarquitzar als fills i filles de la classe treballadora dins de cadascuna dels ensenyaments en funció de les necessitats, treballs i funcions que el sistema productiu capitalista té assignat per a elles i ells, mentre introdueix ideologia burgesa a fi de combatre la consciència de classe i l'organització obrera, des de l'assignatura d'Història fins a assignatures relacionades amb el comportament en els centres de treball o l'emprenedoria empresarial, totes compleixen la seua funció.

 

 

El sistema educatiu no és més que el reflex de la fracció i agonitzant capitalisme i dels seus Estats, els qui ja abans de la COVID-19 i amb l'acceleració que aquesta ha provocat, veuen en els seus horitzons una altra crisi econòmica que no deixa de ser la cua de la mateixa crisi que ja vérem iniciar-se en 2008, i van aplanant el terreny a una nova ona de retallades socials que deixaran l'educació pública encara més precaritzada i sobresaturada del que ja hui dia està.

 

 

Davant aquesta situació, tots els partits polítics de l'arc parlamentari acatxaran el cap i reformularan lleis i mesures per a un “millor ensenyament”, pot ser que fins i tot un “Pacte Social per l'Educació”, però sense canviar la base, canviar-lo tot perquè res canvie. El sistema educatiu capitalista ens aboca a una vida de servitud intel·lectual i ideològica, així com a un individualisme i competitivitat contraris als interessos de la classe obrera i resta de sectors populars. Hem de combatre l'individualisme i la servitud amb una educació de classe, però de classe proletària, i per a això tan sols cap l'organització popular en els centres d'estudi, amb l'estudiantat en solidaritat amb el professorat i viceversa.

 

 

 

 

 

 

Organitza't contra l'educació capitalista i les seues mesures que ens aboquen a la malaltia i la ignorància!

 

 

 

Per un ensenyament al servei del poble treballador, exclusivament pública, científica i sense copagaments!

 

 

 

A 10 d'octubre de 2020

 

 

 

Comité Regional del Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE) a València

 

 

 

Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE) Comité del País Valencià

 

 

 

Necessitem una altra educació per a una altra societat i una altra societat per a una altra educació”

 

 

 

Karl Marx

Modificado por última vez en 13 de Octubre 2020