El acuerdo del XV Pleno del Comité Central del PCPE, de iniciar los trabajos para celebrar el XI Congreso del Partido en el mes de julio del año 2020, marca el punto de arranque del que ha de ser uno de los Congresos más importantes de nuestra historia, que arrancó en enero de 1984.

La importancia de este XI Congreso viene dada porque, en esta fase del desarrollo de nuestro proyecto, confluyen una serie de circunstancias que hacen posible el objetivo de llevar al PCPE a una posición que nos acerque más al objetivo de constituirnos en la fuerza determinante en la lucha de clases en España. Ese objetivo, que evidentemente es ambicioso, es posible plantearlo una vez que en los últimos años el Partido ha superado uno de los peores ataques liquidacionistas de su historia, que ha supuesto una serie de aprendizajes importantes y el fortalecimiento político e ideológico de toda la organización.

La determinación del PCPE, y su Juventud, de desarrollar y ampliar como uno de sus ejes políticos fundamentales la línea de fusión del Partido con las masas, nos coloca en una posición avanzada, que hoy es asumida por toda la militancia, y que en el proceso congresual debe arraigarse y concretarse como marca identitaria de nuestra intervención política en todos los ámbitos.

Para conseguir este objetivo el Congreso se considera un proceso continuo que se abre con el acuerdo de convocatoria por parte del Comité Central, y que se extenderá a lo largo de un año con un intenso debate partidario, en el frente interno y en nuestra relación con las masas, en el que las condiciones más concretas de las distintas expresiones de la lucha de clases serán analizadas con rigor para conseguir esa identificación entre Partido y masas obreras y populares en lucha por el poder obrero y por el socialismo.

La Dirección Central dará prioridad a su presencia en las organizaciones territoriales para ayudar en este debate colectivo, y para recoger de forma directa los análisis y las propuestas de todas las células y Comités del Partido, y también de la Juventud.

Las condiciones actuales, en las que la socialdemocracia se coloca al frente de la gestión del capitalismo español, constituyen un reto para dar una dura batalla ideológica contra los cantos de sirena que pretenden domesticar a la clase obrera y los sectores populares, y mantener su sometimiento a las formas actuales que toma la dictadura del capital en nuestro país. En esas condiciones, la propuesta del PCPE de levantar un nuevo proyecto histórico que derrote al decrépito proyecto político burgués para España, liderado por la clase obrera y los sectores populares, hacia el socialismo, la república y la autodeterminación, será un elemento de debate del mayor interés.

Con este motivo el PCPE -y la Juventud-, animan a las organizaciones obreras y populares a conocer las Tesis del XI Congreso, y a participar en los debates que se desarrollarán a lo largo de este próximo año. Invitamos a estas organizaciones a asistir a las sesiones plenarias del Congreso, y a conocer en directo las conclusiones de este intenso período en la vida del Partido. 

Carmelo Suárez C. Secretario General de PCPE

Julio de 2019

En la noche de hoy sábado 29 de Junio hemos conocido el fallecimiento del compañero y camarada Carlos Suárez, "el látigo negro", abogado laboralista. 
 
Desde el PCPC queremos expresar nuestro pésame a su familia y hacer un reconocimiento por su trayectoria política y sindical ante el pueblo canario. 
 
Carlos Suárez jugó un papel determinante en la formación de la conciencia de la clase obrera canaria, y en la lucha por los derechos nacionales de nuestro pueblo.
 
En los años más duros de la represión franquista nuestro pueblo tuvo en Carlos Suárez el ejemplo de la firmeza y la audacia en la lucha por una Canarias Libre y Socialista.
 
Su liderazgo en las luchas de los guagüeros, los portuarios y el sector de la aparcería, llevó a estos colectivos obreros a protagonizar sus más valientes luchas.
 
Carlos Suárez fue un comunista y un luchador por la causa nacional del pueblo canario.
 
El PCPC reconoce y reivindica sus más valientes acciones, que llevaron a la clase obrera canaria a un desarrollo de su conciencia de la lucha por el socialismo a los niveles más elevados. 
 
Camarada Carlos Suárez, PRESENTE AHORA Y SIEMPRE!!! 
 
Las Palmas de Gran Canaria, 29 de junio de 2019.

Més enllà de les preferències, d’escollir el “mal menor” davant d’una opció o d’una altra; més enllà d’entendre o no si es tindrà marge per aplicar o no programes si es pacta amb aquest o amb aquell (els i les comunistes) des del PCPC entenem que hem d’analitzar la realitat que ens envolta des de la dialèctica (i, per tant) del posicionament de classe.

Sí, a l’hora d’analitzar i considerar els darrers esdeveniments produïts al voltant del nomenament d’Ada Colau (Barcelona en Comú, BeC) com a alcaldessa, amb el suport del PSC i del conglomerat de Valls (Ciutadans), hem de ser conscients i analítics, per tal de no caure en un debat estèril per a la classe obrera. Els treballadors i les treballadores a Barcelona, barcelonins (ni catalans) no podem permetre’ns (ni a Catalunya) caure en un debat de confrontació en clau nacional allunyat de la posició de classe. Els i les comunistes hem de defensar, en tot moment, la posició dels interessos de la classe obrera i analitzar la realitat des del nostre punt de vista per tal de desmuntar la parafernàlia burgesa i petitburgesa que es dóna en aquest context actual i que ens podria provocar, com ja ho està fent en cercles de l’autoanomenada “esquerra”, inclús “comunista”, caure en contradiccions greus que ens poden fer retrocedir en anys i anys en posicions ideològiques als treballadors i treballadores.

Davant l’enfrontament entre ERC i JuntsXCat d’una banda, i de PSC, C’S, PP per l’altra, on els blocs enquistats ens presentaven una batalla “antinacionalista” essencialment i on ambdós blocs representen amb diferències i matisos dos projectes burgesos confrontats, Ada Colau ha decidit alinear-se amb el PSC i rebre el suport de Valls. Ha decidit escollir ser Alcaldessa amb dos partits representants de la burgesia de l’IBEX-35, defensors dels valors de la Transició, de la Constitució monàrquica i burgesa, de l’oligarquia europeista i otanista, enfront dels aspirants de crear un Estat català inserit a la UE, l’OTAN, l’FMI, i amb uns valors neoliberals. El mateix Maragall, que al seu dia va ser Conseller d’Educació de la Generalitat amb el Tripartit, va aprovar inclús, concerts educatius amb escoles de l’OPUS i retallades draconianes a l’educació, afectant, sobretot, l’educació superior.

Fins aquí l’anàlisi superficial, de la cúspide; un debat que ve de dalt a baix.

Els i les comunistes del PCPC ens preguntem: com és possible que PSC i el sector polític de Valls i l’oligarquia ultraeuropeista que ell representa, acceptin, tolerin i inclús animin a Colau a ser alcaldessa? Què vol dir això? Com és possible, si el programa de BeC és tan profitós, tan positiu per la ciutadania, per la gent, que el PSC de les Reformes Laborals una rere l’altra, un partit dirigit per empresaris al servei dels empresaris, autor de les retallades més brutals de drets i llibertats que ha patit mai a la seva història la classe obrera catalana i espanyola, el PSC del liberalisme polític i econòmic, pugui pactar amb els “antisistema” de Colau?

I és més: com s’entén que Valls “regali” els seus vots a Colau? Com és possible que això sigui així, més enllà de la seva “fòbia anti independentista”?

El mateix, però en un context un xic diferent podríem dir de l’oferiment d’ERC. Un partit liberal en l’econòmic amb un projecte profundament reaccionari per Catalunya.

No només ho podem explicar en “política de blocs”, com ens informen els esbiaixats mitjans de comunicació de la burgesia al servei d’un bloc i l’altre, ni per un ego superlatiu d’unes oportunistes polítiques com Colau i el seu equip que volen agafar-se a la cadira com sigui. No és només això, vol dir molt més, vol dir que el programa reformista de Colau és totalment assimilable pel sistema i el sistema és capaç, per tant, d’administrar-lo i acceptar-li certes engrunes perquè no el confronta. BeC és part del sistema.

Com si no expliquem, anant encara més enllà, que BeC sigui incapaç de rebatre arguments d’uns i altres, d’egipcis i fariseus, per tal de desplegar una ofensiva, i proposar públicament un programa de 40 o 50 punts urgents per defensar els drets socials, econòmics, laborals dels treballadors i les treballadores a Barcelona barcelonins, i qui ho accepti serà benvingut? Com és possible que no hi hagi la més mínima ofensiva del postmodern i reformista consorci BeC on es planti cara a les ofensives rebudes, i s’organitzi un pacte d’aquesta forma? I en cas de no acceptar-ho, el més digne seria presentar candidatura en solitari i, tant si es guanya com si no es guanya, acumular forces des de l’exterior de la institució per defensar una Barcelona al servei dels treballadors i les treballadores.

Evidentment que BeC mai farà això, mai treballarà en aquest sentit, perquè BeC no representa als treballadors i les treballadores de Barcelona. Mai ho ha fet, els ha representat, ja que ni els anomena ni s’hi dirigeix a ells, ni tan sols els en reconeix les seves necessitats, drets i demandes. BeC porta un programa absolutament assimilable pel sistema: de fet, quan va guanyar “per sorpresa” les eleccions del 2015, cap grup va intentar arrabassar-li l’alcaldia, tot i que van guanyar per 10.000 vots a Convergència. Un primer símptoma en clau electoral que ja s’ha confirmat del tot.

BeC ha realitzat polítiques municipals on no ha abordat ni un sol tema en benefici dels treballadors i les treballadores de Barcelona barcelonins (ni un!). Posarem uns quants exemples il·lustratius, per no allargar massa el text, de conflictes on aplicant polítiques socialdemòcrates clàssiques es podrien haver resolt favorablement als nostres interessos de classe:

No ha netejat TMB ni l’AMB. De fet, els conflictes amb els treballadors i les treballadores dels transports públics continuen un rere l’altre. I recordem que en aquests conflictes, l’Alcaldia de Barcelona és la Patronal del sector. Ni tan sols ha abaixat el preu del transport. Tampoc mai s’ha atrevit ni a augmentar els sous dels treballadors i les treballadores ni a abaixar els dels 660 directius de TMB que cobren salaris estratosfèrics.

També té en peu de guerra als treballadors i les treballadores de Parcs i Jardins, on les externalitzacions, subcontractacions, privatitzacions i males condicions laborals del sector públic són una constant. Així mateix, els conflictes amb els treballadors i les treballadores de les empreses municipals, com SIRESA i ECOPARC, continuen. 

Els desnonaments no s’han aturat a Barcelona. Cosa previsible. Sí que ha ajudat, en canvi, a potenciar-los la poca dedicació a potenciar els moviments socials que els aturen a peu de carrer. Colau va enganyar el poble barceloní en entrar a l’Ajuntament (“aturarem els desnonaments des de demà”)…i els ha continuat enganyant, comprant pisos a preus de mercat des de l’Ajuntament als mateixos bancs que desnonen… per tornar a ficar els mateixos desnonats a viure-hi.

BeC ha malvenut l’assistència social a grups camuflats d’ONG’s, grups vinculats a l’església cristiana disfressats de solidaritat: Hàbitat 3, un compendi privat on hi ha diferents empreses del Tercer Sector, gestiona els pisos, albergs i hostals (públics i privats, compte!) on col·loquen les famílies obreres desnonades en situació d’extrema pobresa, fent negoci per tant amb la necessitat. Hàbitat 3 és una immensa immobiliària-gestoria que es lucra de la misèria social. Si tenim un Consorci de l’Habitatge a Barcelona, amb Ajuntament i Generalitat, per què necessitem externalitzar (privatitzar) el servei d’Habitatge a una empresa camuflada d’ONG?

BeC segueix privatitzant la gestió d’espais públics i serveis bàsics: la direcció, cafeteries, tallers i activitats dirigides de centres cívics, centres esportius, museus municipals i casals es deriva a empreses com Entorn, Lúdic3, Pere Tarrès…i la gestió de molts menjadors de Barcelona, la porten empreses multinacionals com ACS, propietat de Florentino Pérez, on malgrat la precarietat tant del servei com dels treballadors i les treballadores que l’atenen, BeC ha fet oïdes sordes a resoldre-ho. Un cas similar és el de la teleassistència (atorgada la concessió a Tustall Televida, una empresa anglesa amb seu a Madrid) o el SAD (Servei d’atenció domiciliària) a la gent gran i a persones en situació de dependència, on els treballadors i les treballadores són sistemàticament subcontractats i tenen una gran precarietat laboral. Així mateix, els treballadors i les treballadores socials municipals a peu de carrer pateixen una precarietat extrema sota contractes amb contractats per falses cooperatives, així com tot l’entramat de Fundacions, associacions i ONG’s que ofereixen serveis a les persones més vulnerables que haurien de ser públics i no externalitzats per l’Ajuntament, denunciada una i una altra vegada per ells mateixos.

Així mateix, Colau no ha desplegat un pla concret d’escoles bressol 100% públiques, ni ha garantit uns preus assequibles a l’usuari, ni revertit les subcontractacions, ni molt menys garantint uns salaris dignes per les treballadores i els treballadors d’aquest sector, que segueixen en lluita, sobretot les del sector privat. Tampoc s’ha reobert l’escola nocturna.

I només ens estem referint a una petita mostra a tall d’exemple, que demostra l’objectivitat del nostre posicionament. Estem parlant de petites realitats que es podrien desenvolupar i fer. No toquem elements estructurals del sistema capitalista aquí: estem parlant d’un paquet de reformes urgents per tal de millorar les condicions de vida dels treballadors i les treballadores que es podrien haver fet i no s’han ni volgut fer ni probablement s’han plantejat mai. Sí que, en canvi, s’ha volgut potenciar els interessos d’una petita burgesia addicta al programa de BeC camuflada de cooperativisme, oenegisme i assistencialisme: empreses que estan darrere BeC, com l’Observatori DESC, Hàbitat 3, Càritas, Fundació Pere Tarrés, etc, etc. 

Com si no es pot explicar la concessió de desenes i desenes de contractes per gestionar sectors tan importants com l’ajuda a l’habitatge, el treball social de camp, la gestió d’equipaments municipals, les activitats dirigides als centres cívics, la mateixa substitució de personal directiu i administratiu dels mateixos centres per personal subcontractat, les concessions d’empreses de menjadors, càterings, bars i restaurants en espais públics…? Com es pot explicar si no és perquè BeC defensa un model petit burgès, on els grans beneficiats són els negocis d’aquests sectors?

Com si no s’explica que al programa de BeC es vulgui potenciar el cooperativisme, l’assistència social als menys afavorits, l’emprenedoria, la iniciativa privada que ara no té veu ni espai, segons ells?

Si parléssim de les seves contradiccions en el tema estructural, podem posar uns quants exemples que demostren la covardia (més aviat posicionament favorable a l’statu quo) de l’Ajuntament de Barcelona. El 14 d’abril de 2016, dia de la República, BeC va intentar prohibir als col·lectius republicans que feien un acte a Sant Jaume que despleguessin pancartes amb banderes republicanes.

El mateix dia, a l’acte final en memòria dels republicans, organitzat per l’Ajuntament, en comptes de sonar l’Himne de Riego van fer sonar la Marsellesa, himne de la República…Francesa.

L’Ajuntament ha portat i donat suport als dissidents polítics de Nicaragua, Veneçuela, Síria, Líbia i Ucraïna. BeC s’ha negat a firmar un manifest anti-OTAN, cap dels seus grups ho va fer, i ha boicotejat totes les activitats contràries a l’imperialisme.

BeC no està contra l’OTAN.

BeC no està contra la UE. Al revés, és el seu projecte.

BeC no està contra la monarquia.

BeC…no pot estar, llavors contra el capitalisme, ni molt menys en favor de la classe obrera i els sectors populars.

El PCPC fem una crida a la classe obrera i als sectors populars a organitzar-se entorn un programa d’alliberament de la classe fet per la classe i amb la classe; fem una crida a organitzar-nos i no caure en l’astracanada actual, que només ens pot portar misèria i un enfrontament estèril.

El PCPC crida a la lluita als moviments populars i al moviment obrer per construir estructures realment útils i que lluitin contra el sistema de soca-rel.

El PCPC crida al Front Obrer i Popular al Socialisme en defensa dels interessos de la classe treballadora.

CONSTRUÏM L’ALTERNATIVA OBRERA I POPULAR! ORGANITZA’T I LLUITA!

Comitè Executiu del PCPC, 26/06/2019

Ante la detención de Carola Rackete, capitana de la embarcación Sea-Watch 3por atracar en el puerto de la isla de Lampedusa para solicitar ayuda a los 42 migrantes que llevaba a bordo, el PCPEtransmite su más enérgica denunciaante uno más de los hechos vomitivos que gobiernos, de una u otra condición de la UE, están empleando contra las personas que desoladas por el hambre, la pobreza y las agresiones y guerras imperialistas, adoptan la única forma de supervivencia que consideran ante el terror que supone permanecer en la miseria y bajo la permanente lluvia de bombas.

En este caso, ha sido el gobierno italiano, en el que se encuentran las fuerzas brutas del fascismo encabezadas por Salvini, pero también el gobierno de Sánchez, tan humanitario y de progreso él, bloqueó a la embarcación Aita Marien el puerto de Pasaia, habiéndolo hecho anteriormente con el Open Armsen el puerto de Barcelona.

ElPCPEdenuncia, por tanto, la hipocresía de la UE, cuya “política migratoria” es la de contener las avalanchas de personas (hombres, mujeres, niños y ancianos) que se producen por sus guerras y saqueos imperialistas contra los pueblos que tienen “el error” de poseer materias primas, indispensables para el mantenimiento de su nivel económico y de la hegemonía de sus oligarquías y multinacionales.

Ha llegado a tal punto el cinismo de la UE, que ni tan siquiera respetan ya a las organizaciones de ONG que en otras ocasiones han lavado la cara del sistema. Así, los llamados medios de comunicación, continúan denunciando hechos puntuales de los gobiernos, pero sin desenmascarar la naturaleza y la genética del problema: ¡el capitalismo!Por poner un ejemplo, el 6 y el 8 de agosto recuerdan las bombas de Hiroshima y Nagasaki, pero nunca denuncian al asesino.

El PCPE hace un llamamiento a la clase obrera y los sectores populares del estado español para levantar la bandera de la defensa de todos los migrantes como parte clasista de su condición trabajadora y humana, único elemento que nos distinguirá de las bestias pardas que pretenden imponer un genocidio silencioso. Para el capitalismo y sus gestores, los seres humanos que mueren en el Río Bravo o en el Mediterráneo son excedentes de esa marea que necesitan sin derechos para poderlos explotar en los tajos. La llamada teoría “neomalthusiana” de los tres tercios (donde un tercio de la población mundial, sobra) está en marcha: ¿a cuántos más van a asesinar para tratar de mantener su tasa de ganancia?

En la fase de terror y violencia que el imperialismo impone a los pueblos, el PCPE hace un llamamiento a la movilización, insistiendo en que, la única salida a la vorágine de sangre y fuego capitalista, es la agrupación de fuerzas antiimperialistas que ponga a la humanidad en el sendero victorioso del socialismo, único sistema capaz de erradicar la criminal guerra imperialista y de garantizar la paz entre los pueblos.

A 30 de junio de 2019

Secretariado Político del CC del PCPE

Arran dels tràgics fets ocorreguts a la Pobla de Mafumet, amb la mort del treballador de l’empresa Carburos Metálicos Antonio i els tres ferits més, s’han anat succeint els esdeveniments amb molta rapidesa.

  • Es van produir concentracions, a la mateixa Planta, de rebuig i solidaritat els dies posteriors. -Es va constituir la PUSS Plataforma Unión Secciones Sindicales.
  • S’han convocat assemblees de treballadors per a aquesta setmana. Des del Partit Comunista del Poble de Catalunya donem tot el nostre suport a aquestes iniciatives i manifestem:
  • La importància i la urgent necessitat de la unitat de tots els treballadors independentment de les diferents empreses subcontractades a les quals pertenyeixin, les afiliacions sindicals o les diferents àrees de treball a la que es dediquin dins del Polígon Petroquímic. – La legítima defensa de les reclamacions fetes per la Plataforma en matèria de seguretat al lloc de treball, reconeixement, millores salarials i de les condicions laborals.

Molta força i endavant amb la lluita dels treballadors! Sou vosaltres amb la vostra feina, els qui us jugueu la vida! Visca la lluita de la classe obrera!

Los días 22 y 23 de junio de 2019 se ha celebrado en Madrid la II Conferencia Feminista del PCPE “La lucha contra la opresión de las mujeres en el marco de la lucha de clases”.

Esta conferencia mandatada por el X Congreso culmina, tras el proceso de debate en las células, debate que ha enriquecido el documento.

La aprobación de las tesis transforma los textos en una herramienta de trabajo para el la avance en la lucha desde posiciones clasistas en el frente feminista. 

El análisis de la situación concreta que viven las mujeres trabajadoras en el seno del capitalismo junto a las propuestas tácticas y estratégicas nos permitirán además seguir dando pasoshaciala construcción de la sociedad socialista.

Las mujeres del pueblo trabajador no necesitamos que nadie hable por nosotras. Nos queda la palabra y nos queda la acción. Sabemos de lo que hablamos. Vivimos diariamente la explotación y la discriminación en la decadente sociedad capitalista en crisis general. 

Las mujeres trabajadoras sólo podemos esperar del sistema capitalismo en crisis general,  que profundice nuestra doble dependencia familiar en cuanto cuidadoras  y en cuanto marginadas y discriminadas del trabajo asalariado. Encerrándonos   en un círculo vicioso. No podemos permitirnos  no trabajar, pero tampoco podemos pagar esos servicios de escuelas infantiles, residencias o centros de atención de dependientes.Asumiremos  esas tareas de cuidado de familiares en exclusiva,   en un constante y casi  imposible equilibrio  con el mundo laboral.

No se puede hacer una separación entre nuestro empeoramiento en las condiciones de vida, el aumento de la opresión y de las tareas de cuidados, las dobles y triples jornadas, las pésimas condiciones laborales, la discriminación y la sobreexplotación; como si no estuviesen intrínsecamente relacionadas con el sistema de dominación bajo el que vivimos. 

Laalianza entre patriarcado y capital es natural ya que comparten la opresión como base ideológica. La destrucción del modo de producción capitalista no supone mecánicamente la supresión del patriarcado, es necesario desarrollar, al mismo tiempo, un proceso que tenga como finalidad la destrucción de todo un aparato ideológico que establece la supremacía masculina frente a la inferioridad femenina como algo natural.

El PCPE defiende unas condiciones de igualdad que permitan a la mujer su desarrollo en plenitud sin diferencias por razón de género. Para ello hay que garantizar la igualdad económica, en el acceso a los puestos de trabajo, en las condiciones laborales y en toda la actividad social.

Viva la lucha de la clase obrera

 

¿Cuál será el futuro de nuestras pensiones en España?
 
¿La nuevas generaciones tendrán una pensión digna para poder vivir?
 
GOBIERNE QUIEN GOBIERNE, LAS PENSIONES SE DEFIENDEN.
 
Ante el panorama de incertidumbre y la aplicación de las medidas de recortes que se seguirán aplicando siguiendo las directrices de la Unión Europea, es necesario la organización y lucha diaria en la defensa a ultranza de un Sistema Público de Pensiones que garantice una vida digna.
 
Después de los procesos electorales vividos, iniciamos una nueva etapa de lucha y reivindicación.
 
Como inicio de esta nueva etapa en nuestra Comarca de la Vega Baja te invitamos al acto que vamos a celebrar el 20 de junio en Orihuela.
 
"EL FUTURO DE LAS PENSIONES. LA FSM Y LA LUCHA POR UNAS PENSIONES DIGNAS EN ESPAÑA".
 
Ponente: José María Lucas Ranz (Unión Internacional Sindical (UIS) de Pensionistas y Jubilados de la Federación Sindical Mundial-FSM).

 

 

DÍA: JUEVES 20 DE JUNIO.

 

 

HORA: 20 HORAS.

 

 

LUGAR: ATENEO SOCIO-CULTURAL VIENTO DEL PUEBLO - ORIHUELA
(C/ Del Río nº 8 bajo. Junto Universidad Miguel Hernández - Campus de Las Salesas de Orihuela).
ORGANIZA: UNIÓN INTERNACIONAL SINDICAL (UIS) DE PENSIONISTAS Y JUBILADOS. FEDERACIÓN SINDICAL MUNDIAL (FSM).

La mañana de ayer, en una acción más de represión del estado burgués francés fue detenido el sindicalista Gael Quirante quien está siendo violentamente reprimido con multas y detenciones con la intención de neutralizar la digna lucha que están llevando a cabo los carteros del distrito parisino de Hauts de Seine , en esta ocasión la violencia policial fue llevada hasta el domicilio del compañero, esta detección es escusada por motivo de una acción reivindicativa llevada a cabo el viernes, actitud y acciones desempeñadas por Gael en un intento de presionar para conseguir que se pueda negociación en condiciones favorables para el conjunto de los trabajadores de correos en huelga que dura ya más de 15 meses.

El PCPE exigimos su liberación sin cargo alguno. Así como la inmediata solución laborar por la cual Gael como sus compañeros llevan 15 meses de huelga resistiendo ante la represión patronal. La detención de Gael es un intento más de intimidación al conjunto de los trabajadores.

Hacemos un llamamiento a la solidaridad y unidad de clase, ninguna acción represiva sin una contundente respuesta unitaria de la clase obrera.

Página 1 de 201