La senectut del capitalisme és més que evident. La seva crisi sistèmica és una fase que ja podem constatar com crònica i històrica. Les recessions econòmiques cada cop són mes punyents, i no deixen d’agreujar aquesta crisi que paguen, cada cop més, les classes treballadores i els sectors populars arreu del Planeta. A cada recessió, a cada ensopegada de la llei natural del Capital, aquella que afirma que el capitalisme sempre busca el creixement continu dels seus beneficis, és perfectament verificable si veiem com es comporta als períodes cíclics de crisi: arrabassant, robant, en definitiva, drets econòmics i socials a la classe obrera per tal de mantenir i/o recuperar la seva taxa de benefici. Extreure tota la plusvàlua possible als treballadors i treballadores.
La crisi crònica del Capital, dèiem, també es mostra arreu del Planeta: la reacció guanya terreny a passes agegantades, i nous règims oligàrquics blinden els Estats davant la possible reacció de les masses, protegint els interessos de les oligarquies i faccions burgeses dominants. L’ombra del feixisme és allargada, i si es confirma la nova crisi i les reaccions populars, no és gens improbable que el recurs de feixistitzar els Estats per part de la burgesia sigui una realitat, sobretot a aquells països on les condicions objectives i subjectives per fer-ho coincideixin.
La batalla ideològica avui en dia la guanya l’imperialisme. Ja afirmava Lenin que “l’imperialisme va sorgir com a desenvolupament i continuació directa de les propietats fonamentals del capitalisme”, i per tant, si el capitalisme imperialista avui no compta amb un enemic fort, es desenvolupa ideològicament sense adversari i té una cobertura ideològica imponent per tal de seguir la seva explotació i opressió sense fre envers els treballadors i treballadores. Però sorgeix la paradoxa capitalista: avui, totpoderós, el Capital es troba immers en una crisi estructural sense precedents, que dura ja 13 anys, de la qual no ha estat capaç de recuperar-se, malgrat els enormes esforços de destrucció de drets laborals i socials carregats sobre les esquenes dels treballadors per tal de sobre explotar-los (retallades, privatitzacions, mercantilitzacions, destrucció del medi ambient sense precedents, enginyeria financera, guerra imperialista arreu, etc.), sinó que es veu abocat a una nova crisi del capital financer per arribar.
Mai a la Història recent el capitalisme ha estat, objectivament parlant, tant deslegitimat i malalt. Si a les darreries de l’Imperi Otomà a aquest se’l coneixia com “l’home malalt d’Europa”, amb el qual les puixants potències imperialistes europees jugaven i es repartien els territoris a conquerir, avui en dia és el propi imperialisme hereu de la Revolució industrial i de les dues Guerres Mundials el malalt. Un malalt crònic al que s’ha de rematar, posant les condicions subjectives al costat de les objectives. És així, combinant teoria i praxi, com podrem destruir aquest miserable sistema que només pot oferir misèria, guerra, repressió i fam al món.
Una lluita fonamental serà la de recuperació de la consciència de classe entre els treballadors i treballadores, actualment monopolitzats ideològicament per la burgesia. Nous i antics elements “culturals”, tecnològics i un profund coneixement per part de la indústria burgesa de l’entreteniment i els mitjans de comunicació de masses manipulen a tort i dret els treballadors i treballadores quasi sense oposició. La ideologia burgesa ens impregna a tots i totes i en totes les capes i àrees imaginables: des del sistema educatiu, formatiu passant per l’oci, la televisió i l’esport; la informació i l’ús de les noves tecnologies, on des de l’idealisme i la suposada “evasió”, es control.la el pensament i s’assegura el control de les masses.
Tot i això, res està perdut. Ans al contrari, l’extrema debilitat del monstre capitalista arreu del planeta ens ofereix la condició objectiva. És el treball conscient dels i les comunistes organitzades al partit comunista el que farà caure el gegant amb peus de fang. El capitalisme conscient d’això, aposta descaradament per atomitzar la lluita obrera, i amb ella, la ideologia obrera oferint-nos una sèrie “d’entreteniments ideològics” postmoderns, totalment desclassats on diluir l’ideari marxista-leninista. Potencia la creació d’ideologies i tendències oposades a la concepció dialèctica de la realitat, desvia la contradicció fonamental entre treball i capital per confrontar al si dels treballadors i treballadores en lluites alienes i sense sentit, ja resoltes pel marxisme a la seva cosmovisió i inclús nega l’existència de classes socials separades, intentant fer esborrar, fins i tot, la necessitat d’un llenguatge, cultura i ideologia pròpia dels treballadors i treballadores.
Si aquesta visió postmoderna i petitburgesa incentivada des de les pròpies empreses i mitjans de comunicació capitalistes o al servei del capitalisme (com és el cas de Podem i aliats a Espanya) no els hi fos útil per remuntar el seu cicle vital, el Capital no dubtarà en emprar el feixisme latent seguint el procés reaccionari indicat en paràgrafs anteriors.
L’única eina útil per les classe treballadores per tal d’enderrocar el sistema és el Partit Comunista, el qual conjunta els sectors obrers més conscienciats i organitza la Revolució Socialista. S’ha demostrat històricament que és absolutament necessària l’organització conscient i decidida de la classe obrera per impulsar una ideologia i una política pròpia de classe, que creï estructures de tot tipus útils i necessàries per aixecar el nivell de consciència de les masses, dotant-les de consciència de classe i s’incorporin a l’organització dels revolucionaris. Als temps de la putrefacció sistèmica del capital, quan aquest es cada cop més perillós (com una bèstia acorralada i ferida), no podem demanar-li reformes ni concessions: necessitem un arma que acabi amb lo vell i construeixi la nova societat socialista.
A Catalunya, tenim la experiència història del Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) i la Joventut (J-PCPC).
El partit marxista-leninista català treballa per la construcció de la societat socialista a casa nostra, desplegant una constant activitat política i social als fronts de masses, paral·lelament a la incessant construcció i organització del Partit i la Joventut. Al front obrer, a les assemblees de barri, a les Plataformes contra les Retallades; a la lluita pensionista; a la lluita per la IIIª República i el dret a l’autodeterminació; a la creació de centres socials obrers i populars; a l’antiimperialisme i la solidaritat internacionalista; contra la guerra i l’OTAN…el partit és una màquina de treballar i lluitar per la superació de l’actual sistema i la creació del món nou, socialista i comunista.
L’ÚNICA SORTIDA ÉS EL SOCIALISME!
Organitza’t amb el PCPC i la J-PCPC!
Comité central del PCPC
Comentarios recientes